“L’art no canvia el món, el canvien les artistes”. Parlem amb Kike Labián, creador de KUBBO i impulsor del projecte La Movida

Kike Labián representa la veu d´una generació de joves artistes que treballa per reinventar i millorar l’educació musical del nostre país. I ho fa des d’una visió pragmàtica, fugint de romanticismes i de nostàlgia, convençut del potencial que té l’art com a eina per millorar el món i la capacitat dels joves per liderar aquest canvi.

Kike és percussionista, educador i comunicador. És tutor d’Innovació a la Escuela Superior de Música Reina Sofía, i assessor en programes d’innovació social com Ashoka España o PuntoJES, entre d’altres. A més, dirigeix Kubbo, una companyia d’arts escèniques i innovació social que crea experiències artístiques per imaginar millors realitats i amb la que col·laborem des de la Fundació Banc Sabadell, mitjançant iniciatives com “La Movida”, un projecte que busca revolucionar l’educació artística posant la joventut al centre del debat.

Parlem amb Kike sobre aquest projecte, sobre el paper dels joves com a motor de canvi, el paper de les institucions en tot aquest context o el futur del sector cultural.

Quina va ser la motivació darrere de la decisió de crear una companyia com Kubbo?

Kubbo va començar fa quatre anys en una cafeteria amb tres persones al voltant d’una taula: Alber Rico, psicòleg educatiu i músic amb qui havia coincidit en projectes d’innovació socioeducativa a través d’Ashoka; Palmira Cardo, artista de Mayumana i excompanya de la carrera de percussió, i jo.

Ens adonem que tots tres teníem un interès comú per la intersecció entre art i transformació social, però des de perspectives molt, molt diferents. Alber des d’un activisme i una intervenció sociocomunitària molt terrenal, Palmi des d’una companyia d’arts escèniques que estava en temporada a Gran Via i jo des d’una perspectiva institucional més típica del tercer sector. I aquí veurem alguna cosa.

Vam tenir clar que no veníem a descobrir res de nou: ja hi ha molta gent fent mediació cultural de maneres meravelloses, però nosaltres ens vam proposar el repte de portar-ho al mainstream. La innovació social o l’educació transformadora podien estar a Gran Via? La resposta no només és si pot, sinó que ha de ser “sí”. I en aquesta ambició, però també en aquesta incertesa moral, en aquest treball institucional tan artesanal, és on va néixer Kubbo.

Volem que allò que passa entre art i transformació social no sigui marginal, ni alternatiu, ni existencialista. Ha de ser el centre del nostre sector cultural.

Els joves artistes es troben amb un context molt complicat per poder dedicar-se a la professió. Quines creus que són les principals barreres amb què es troben?

La primera barrera és d’accés. Crec que és important recordar que, avui dia, estudiar arts no és un dret universal. En el meu cas, per poder estudiar en un conservatori, va haver de donar-se el privilegi que el meu pare pogués conciliar la feina tres tardes a la setmana per portar-me a un conservatori que estava a trenta minuts del meu poble. Per no parlar del cost d’instruments, matrícules, cursos extra de especialització…

D’altra banda, un cop acabada la formació, hi ha un altre problema: l’ocupabilitat. Segons estudis de cas, més del 90% d’enquestats a conservatoris superiors es dedica a la docència, i només el 5% a la interpretació. És gravíssim. I compte, no podem caure al tòpic de “cal adaptar l’educació a les demandes de la indústria”. Això és poc ambiciós. Cal canviar l’educació perquè canviï la indústria.

Necessitem escoles i conservatoris i universitats que mirin de manera crítica les orquestres, els teatres i les discogràfiques, i que preparin l’alumnat amb estratègies per reinventar-les. Aquest canvi sí que és sistèmic i a llarg termini. La resta, enamorar-nos de la nostàlgia.

La Movida neix com un programa de formació i participació juvenil per a l’elaboració de propostes d’innovació educativa a l’àrea dels ensenyaments artístics. Per què consideres que cal replantejar l’educació artística?

Més enllà d’estructures hi ha un paradigma profund al que en podríem donar una volteta: els espais d’educació artística s’han construït amb una visió industrial individualista que divideix entre creadors i executants. Compositors – intèrprets, dramaturgs – actors/actrius, coreògrafs – ballarins. Hem creat una factoria de cadena de l’art. Que compte, tampoc no s’ha d’entretenir a demonitzar l’especialització ni buscar culpables. És el que la societat va necessitar al seu moment, però és hora d’avançar.

I per mi, la causa d’urgència és que, pel camí, hem perdut als plans d’estudi paraules tan necessàries a dia d’avui com a “creativitat” o, pitjor encara, “imaginació”. Això ho vaig aprendre quan vam començar a treballar en projectes de cultura urbana en contextos molt vulnerabilitats i desacademitzats. Aquesta joventut va anys per endavant. Reneguen d’etiquetes disciplinars, volen ser artistes, no músics o ballarins, creen, componen, rapegen, ballen, improvisen en freestyle, fan performance, investiguen…

I no ho dic amb afany de romantitzar la precarietat que els ha portat a haver-los d’enginyar, sinó com a toc d’atenció: si obrim les nostres institucions educatives a saber que passen més enllà dels nostres murs, potser descobrim que no necessitem innovar tant i que més ens val deixar-nos innovar.

Quin paper tenen les noves generacions en aquesta transformació?

Gairebé tot. L’educació no és un procés de transmissió de coneixements, és un procés de construcció de coneixement, i en aquesta equació, tan important és el professor com l’alumne. O per concretar-ho, no m’interessa una professora ensenyant una noia de 16 anys a tocar una partitura de Bach si aquest procés no inclou una reflexió sobre com canvia aquesta interpretació en mans d’una noia de 16 anys el 2023. La pregunta ha de deixar de ser “què faria Bach?” per passar a “què faria Bach el 2023?”. I així, amb tota la institució.

Com és un conservatori de dansa o una escola de teatre a l’època de TikTok, de Rosalia, de l’emergència climàtica, de la salut mental…? Sigui quina sigui la resposta, només sé que, en aquesta conversa, la veu dels joves és inevitable, bàsicament perquè està fent una cosa tan rellevant com ho és el fet de viure. I tranquil·litat, que això no és relativisme, és perspectivisme. No és un “tot val”, però sí una democratització de la institució on l’alumnat no només aprèn a rebre, sinó també a construir.

Dit això, els joves no podem esperar aquests canvis asseguts a la cadira prenent un Cola Cao calentet. Cal pensar, repensar, proposar, investigar, inspirar, mobilitzar. Cal fer-ho. I això comporta valentia, perquè, encara que hi posem moltes flors a les campanyes de màrqueting, impulsar un canvi pot suposar incomoditat, però beneïda sigui aquesta incomoditat. La incomoditat, si s’abraça, si es fa cuidant les persones que escoltaran les nostres propostes, mou muntanyes.

Com consideres que institucions com la Fundació Banc Sabadell podem ser una palanca de canvi que impulsi millors realitats per als joves artistes?

Primer de tot, sent exemple. Que una institució que treballa amb joves cedeixi capacitat de decisió és meravellós. Podeu i heu de ser inspiració perquè altres institucions obrin els seus espais de presa de decisió a altres perspectives. A més, se m’acut tres claus per donar suport a la joventut:

En primer lloc, recursos. I sé que això és poc romàntic, però cal dir-ho. Estem cansadíssims d’institucions que volen comptar amb els joves, però sense assumir que el temps, el pensament, la feina, els viatges, els esdeveniments i les campanyes comporten recursos. Impulsar la joventut no és pujar un/a jove a una taula rodona al teu esdeveniment anual. Impulsar la joventut és escoltar, confiar en les propostes i treballar-les fins a incloure-les en accions estratègiques. I és clar, és recolzar amb recursos el resultat d’aquestes propostes.

D’altra banda, hi ha una qüestió de suport que ens ve de meravella. I aquí també seré honest, anar amb el suport de Fundació Banc Sabadell fa que les teves propostes es escoltin més i millor. I no només per ser jove. A qualsevol directiu o directiva de qualsevol institució li passaria igual. Se l’escolta amb més atenció per la organització que representa. Les institucions no són només espais de recepció de propostes, sinó també altaveus de propostes de la ciutadania.

Per últim, és una oportunitat de connexió. Heu mobilitzat grans referents de l’ecosistema que han aportat tot el seu coneixement al procés de cocreació de propostes educatives de La Movida, i això és increïble. El potencial que acumuleu a intangibles és enorme i crec que cal explicar-ho molt més.

Parlant d’imaginar millors realitats, com t’imagines el futur del sector cultural?

Doncs mira, seré frívol per si hi ha sort i això ho llegeix algun gestor o gestora cultural que em robi la idea: tant de bo el futur del sector cultural sigui més divertit. Des de fa un parell d’anys, no sé ben bé què he fet, però ara crec que sóc “expert”. De sobte, em veig a taules rodones, congressos i trobades amb directius que tenen capacitat per decidir. I trobo a faltar que ballin més. He trobat un sector ple de gent meravellosa (i ho dic amb total sinceritat) encotillada en algunes estructures que parlen de “allò seriós” com un valor eternament positiu. I això els impedeix innovar.

Parlem de cultura sense practicar cultura, i no ens enganyem: la forma també és fons. No val que els nostres espais de pensament i obertura institucional siguin esdeveniments on parlen 4, escolten 30 i 70 miren el mòbil esperant el moment del passadís per lliurar la targeta de contacte a la persona que casualment va afegir a LinkedIn 10 dies abans.

Recordo molt una trobada que vau organitzar fa uns mesos (en què, per cert, vam ballar força). Una persona anònima em va deixar un post-it al final definint-se amb la paraula “innocència” i, encara que al principi em va molestar una mica, amb el temps em vaig adonar que era un tret.

Imagino un futur en el sector cultural on tots els que hi treballem ens puguem trobar parlant des de l’honestedat, compartint, gaudint, cuidant, fent més art, i tot sense que això ens suposi cap por o prejudici pel “què diran”. Ah, i si és possible, que en aquesta festa l’entrada sigui lliure, posats a imaginar.

I si això és innocent, doncs, endavant amb la innocència! Ara mateix hi ha 150 joves de Espanya i Llatinoamèrica organitzant-se per equips en una plataforma de gamers (Discord) anomenada La Movida, planejant quedades informals perquè estan desitjant conèixer-se en persona i tot amb la convicció tremendament innocent que transformarem l’educació artística. I em sembla genial, perquè ho aconseguirem.